Iósódéu 2.0

A partir d'ara mateix em podeu trobar aquí:

www.iosodeu.net 

[@more@]



1 comentari

…de com esdevingué Madrid capital d’Armènia

A veure, tot plegat és tan brutal que no sé ni com començar. Ben al principi d'estar per Madrid va arribar a les meves mans una mena de "miniguia de madrid per guiris perduts", que fins al moment m'ha resultat bastant útil per no perdre'm cap de les principals meravelles d'aquesta fantàstica ciutat. Especialment útils són les dues rutes turístiques amb tot el que és ineludible (tant la route 1 com la route 2 comencen, evidentment, a la puerta del sol). Però per molt temptador que sigui, no és de la Puerta del Sol, del que us vull parlar avui, sinó d'una línia especialment intrigant de la "miniguia", concretament dins una petita cronologia de la ciutat. Atenció, eh?!

[@more@]

1383-1390 Leo I temporary makes Madrid the capital of the Kingdom of Armenia

Flipa. Em diuen que Lleó primer, durant set anys, va convertir Madrid en la capital del regne d'Armènia. Anem enumerant les sensacions que provoca aquesta frase. Sorpresa. Incredulitat. Perplexitat. Interès. Curiositat. Enveja. Hòstia quina enveja! Amb el que ens mola als catalans recordar que un dia Sicília va ser nostra, imagineu si Barcelona un bon dia hagués esdevingut la capital d'Armènia. Ara tindríem com a mínim una secció al telenotícies vespre dedicada a l'actualitat de Yerevan. Però no és només això, nens i nenes! Perquè l'Armènia de 1383 no és l'Armènia actual. Noooooooo!!! (I això que ja el 1383 havia perdut territori respecte de l'Armènia antiga).

Bé, com de costum, em difumino.

Resulta doncs que una vegada superada la sorpresa incial, i pensant-ho fredament, m'he acabat convencent que això havia de ser, per força, la venjança friqui del becari putejat a qui li va tocar fer la miniguia. Friqui i genial, val a dir. I després l'enveja ha sigut una altra.
Però fos com fos, ho havia de comprovar. Que era cert? Necessitaria compartir amb el món aquest coneixement tan brutal. Que era fals? Necessitaria esbombar l'hàbil maniobra del becari.

El primer que he fet és buscar qui era el tal Lleó I, rei d'Armènia, i me n'he adonat que les dates no coincidien gens amb el que em deien, ja que Lleó I va morir el 14 de Febrer de 1140. Tot semblava que la tesi certa era la del becari catxondo, però encara calia investigar més. El següent pas ha sigut buscar qui era el rei d'Armènia entre 1383 i 1390, i ha resultat ser un altre Lleó, Lleó V (també conegut com Lleó VI, segons si es considera o no Lleó I com a rei d'Armènia). Sorprenent!

Però la cosa no acaba aquí, ja que Lleó V d'Armènia el primer que va fer una vegada assolit el tron, l'any 1373, va ser barallar-se per ell amb un cosí llunyà que tenia un exèrcit tirant a bastant més poderós. Resum? Que a en Lleó V el seu cosí Ashot li va ben donar pel cul, i va ser fet presoner el 1374. Com aquell qui diu, no li va donar temps ni de fuetejar dos súbdits que ja era ell, el fuetejat.

I és en aquest punt de la història (o uns nou anys més tard, el 1383) on apareix Joan I, rei de Castella, que devia ser una mena de Sarkozy medieval, i va utilitzar els seus superpoders per anar al Caire i bescanviar Lleó V per un assortiment de pedres precioses, sedes i aus de presa.
I com que al bon Joan I de Castella li sobraven uns terrenys cap al centre-sud del seu regne, on hi havia una fortalesa perillosa i un projecte de ciutat que no acabava de fructificar, va nomenar Lleó V senyor de Madrid.

I així fou que Lleó V va ser feliç governant els armenis des de Madrid fins la fi dels seus dies. Bé, en realitat fins la fi dels dies de Joan I, quan va haver de fugir de Madrid cercant noves aventures!

LleoVdeMadrid



3s comentaris

Vergonya! Vergonya!

Fa ja uns mesos em vaig comprometre, davant una il·lustre i selecta companyia, a realitzar un post ben atrevit i trencador. El fet d'estar a Madrid per aquestes dates ho havia de fer factible, i només depenia (exclusivament) dels meus collons.

[@more@]

Doncs bé, els meus collons potser no són del tot petits, però realment avui s'han retret.
Ara només em queda retirar-me a un racó i posar a la vostra disposició la petita porció de dignitat que encara em restava intacta. Jo ploraré com una nena mentre en feu el que creieu convenient.
 
Serveix d'excusa que plovia a bots i barrals i que tenia un munt de feina?
(Shame on me!) 



1 comentari

Estafes Monumentals I – El Rastro

Atenció, nens i nenes, perquè avui el tema del dia és…

estafesmonumentalsI

Sovint em pregunto si els madrilenys no seran tots venedors de pisos frustrats. Només així s'explicaria que siguin capaços de vendre amb tant d'orgull la seva ciutat i els seus punts forts. La Puerta del Sol, la Cibeles, el Rastro, l'Oso y el Madroño, l'Almudena, la Puerta de Alcalá, el Km0, les Torres Kio… són tot fraus de proporcions monumentals. Després de dos mesos aquí, i davant de la impossibilitat d'explicar massa res amb sentit o que valgui la pena, em decideixo a iniciar aquesta sèrie de posts relacionats que tinc en ment des de fa una bona colla de dies. Avui, el Rastro.

[@more@]

El Rastro és una de les visites obligades de Madrid. El seu caràcter entranyable, la seva constància, la seva enorme extensió, el magnífic ambient que s'hi viu, la seva llarga història i els pintorescos carteristes el fan totalment ineludible. Ningú pot marxar de Madrid sense que li hagin fotut la cartera a la Ribera de Curtidores o a la Plaza de Cascorro. Així doncs, amb la il·lusió d'un nen de comunió em vaig llevar en ple diumenge a dos quarts de nou del matí (s'ha de matinar, si vols poder passar!), em vaig omplir la cartera de bitllets, me la vaig posar a la butxaca del darrere dels pantalons i vaig pujar al metro. Línia 10 fins Alonso Martínez i amb la 5 fins La Latina. En sortir, l'inici del Rastro es va obrir davant dels meus ulls, i aquí va començar la realitat.

El Rastro de Madrid no és un enorme mercat d'antiguitats i coses velles i/o inútils. El Rastro de Madrid és un mercat (a seques) amb antiguitats i coses velles i/o inútils. A mesura que anava passant parades i parades de roba, bijuteria i més roba, Ribera de Curtidores avall, anava pensant que en l'enorme, vasta extensió del Rastro hi havia lloc per tot, des de la dentadura de fusta del sXVIII fins els jerseis, de ratlles negres i qualsevol color que no combini bé amb el negre, que porten absolutament tots aquells que diuen no guiar-se per modes ni corrents estètics. En veure un carrer transversal ple de bobines de DVDs i llanternes de piles vaig pensar que era realment així, però deu metres més enllà continuaven les ratlles negres i liles. Una mica més enllà, sí, uns quants mobles vells. Quatre caixes de taronges plenes de poms de porta. Un cavall de fusta i tres nines de les que fan por quan les veus a ca l'àvia quan tens quatre anys. I més jerseis de ratlles. Un avi em va fer creure que havia arribat al que buscava, en veure'l dret davant d'un mocador estès al terra on hi havia dues caixes de mistos esgrogueïdes i mitja ràdio a piles, tot fent ballar mitja dentadura postissa amb la llengua, amb una meravellosa habilitat, per tota la boca. Dreta, esquerra, amunt, avall, esquerra, amunt… Però just quan li anava a preguntar preu per la dentadura vaig notar l'olor d'encens. Tot engegant la senyora dels penjolls de llauna i les espelmes de maduixa, vaig continuar carrer amunt. Quan el carrer va acabar, el Rastro va acabar.

Es pot entendre que una fórmula tan exitosa, que atreu milers i milers de clients cada diumenge de l'any s'obri a noves possibilitats comercials. Però convertir un mercat peculiar en un mercat com n'hi ha tants d'altres i continuar-lo venent com el que no és només es pot anomenar d'una manera.
Estafa monumental.

Comentaris tancats a Estafes Monumentals I – El Rastro

…d’incivicar impunement parets

Atenció, nens i nenes, perquè avui el tema del dia és…
 

incivicantparets

[@more@]

incivicantparetsB

2s comentaris

Treballant, treballant!

Pel que sembla fins ara, tot està anant fins i tot una miqueta més ràpid del que era d'esperar.
A veure doncs si tinc temps per fer tot el que pretenia, i una miqueta més i tot…

[@more@]

Treballant

1 comentari

…de donar mostres d’evident orgull tot sostenint un nap entre les mans

Atenció, nens i nenes, perquè avui el tema del dia és…
 

agafantnapsamborgull[@more@]

agafantnapsamborgullB

2s comentaris

…i així fou que arribí a Madrid per estar-m’hi els propers tres mesos (com a mínim)

Rocasolano

Em diran que no, que la causa va ser el retard previ del vol Madrid – Girona, però a mi no m'enganyen. El responsable de l'hora de retard del meu vol no és altre que Juan Carlos Alfonso Víctor María de Borbón y Borbón-Dos Sicilias (sí, en Juanca). Precisament el dijous que jo marxava, i aproximadament a la meva hora estimada de marxa, resulta que el nostre rei havia d'arribar a Girona. I apa, un furgó policial a cada cantonada i sota cada pont, i l'aeroport rodejat de policies de tots els tipus.

[@more@]

Així doncs, vaig arribar a Madrid a les deu de la nit, una miqueta més republicà que abans de marxar de casa. L'endemà al matí vaig arribar a l'Instituto de Química-Física "Rocasolano", un centre del CSIC que es troba en ple carrer Serrano, envoltat de ministeris i amb el web més lleig de la ciència del país.
 
Segons m'han venut, es tracta del primer centre d'investigació del país, però no en resultats o impacte de la investigació que s'hi duu a terme, sinó per edat. 75 anys, i fill de la República (no us perdeu el vídeo de la inauguració, és genial), i algunes coses es nota que no s'han tocat des de llavors.
 
El meu despatx, compartit amb dues noies i un noi que em va semblar entendre que són estudiants que estan allà de pràctiques, està en un edifici annex, més nou, on hi ha els trastos de la ressonància. Fan una miqueta d'impressió, però suposo que a la que hi foti la grapa oblidaré fàcilment que aquells tancs enormes estan plens de nitrogen líquid i heli semiliquat. La majoria de la feina serà d'ordinador, i pintar dibuixos amb colors, i a priori sembla bastant entretinguda (entretinguda en el sentit de ser sempre el mateix, ja us explicaré ).
 
La gent sembla força maca. La noia del pis on estic, que és una estudiant d'últim any de química que està allà de pràctiques, ho és especialment, i en Douglas (el "jefe" ) és una passada. Cada dia a les 12 és l'hora del cafè, i es reuneix tot el grup al laboratori per fer-lo. I aquest laboratori no només s'utilita de sala del cafè, sinó que al migdia és el menjador. Crec que allà no tenen un degà gilipolles com el nostre, però potser quan hi hagi més confiança els envio un mail a tots dient-los que això que fan és molt poc segur.

1 comentari

Tinc la mala costum de callar, quan no tinc res interessant per dir

Curiosament, o no, d'entre totes les frases que repeteixo de manera recurrent, la que més problemes m'ha reportat sempre ha estat, amb diferència, "tinc la mala costum de callar, quan no tinc res interessant per dir".

Aquesta frase té la magnífica propietat de fer que els qui tenen la costum inversa (és a dir, no callar ni sota aigua) se sentin atacats i necessitin protegir-se d'aital atac.

[@more@]

El silenci sembla no tenir un gran prestigi social, i callar en companyia d'altres persones arriba fins i tot a ser mal vist. Incomoda. Resulta més ben considerat parlar sense parar, encara que sigui a costa de repetir contínuament les mateixes idees i expressions. Per contra, si es pren l'opció d'obrir la boca "només" per comunicar-se tard o d'hora algú acaba dient "no parles gaire, tu", o "si que ets callat", o qualsevol expressió similar, com a retret.

Així, estar en companyia massa sovint acaba sent com aquell qui té la tele connectada tot dinant. Tenir una veu de fons que ens faci companyia, ja que sense un estímul auditiu (el que sigui) ens sentim sols.

2s comentaris

L’agost és una increïblement gran merda punxada d’un pal

Sí, és un fet que voreja l'objectivitat. L'agost és una increïblement gran merda punxada d'un pal. Ja no és només que l'estiu sigui avorrit, fomenti l'apatia i aporti els dies més malaltissament irrellevants de l'any. No. És que l'agost és una increïblement gran merda punxada d'un pal.

[@more@]

Collons! És que sóc fins i tot incapaç de pensar!
A la merda, desisteixo.

4s comentaris